De sobte, aquest 2026 el festival Maig di Gras arriba a la seua 10a edició. Una dècada de recorregut i experiència singular dins el panorama cultural valencià, on sovint es repeteixen esquemes i fòrmules. Sorgint des de baix, de les afinitats i l’entorn curtit a l’activisme cultural de Borriana (Naraniga, Isósteles Estudi, L’Aurora), de l’experiència de sobreviure al marge d’institucions, el Maig di Gras ha sabut convertir-se en una cita imprescindible a la Plana gràcies a una combinació poc habitual: passió per la música negra i les músiques de carrer, autogestió i esperit comunitari amb desig de posar en valor les propostes locals (muralistes, bandes, punxadiscos, activistes,…) i alhora connectar amb propostes d’altres punts. Deu anys després, el Maig di Gras va més enllà del que seria un festi: és un espai de trobada, una xarxa de complicitats i una forma d’entendre la cultura com a bé comú.

Des dels seus inicis a Borriana, el festival ha mantingut un ADN clarament emmirallat en l’autogestió. Lluny de grans patrocinadors o lògiques purament comercials, el projecte s’ha sostingut gràcies al treball voluntari, la implicació de col·lectius locals i afinitats comarcals. Aquest model no només ha garantit la seua continuïtat, sinó que també ha definit el seu caràcter: un festi fet per i per a la gent. La dimensió solidària hi és igualment central, amb activitats que sovint han incorporat lluites socials i col·laboracions amb moviments.

Un dels grans encerts del Maig di Gras ha estat la seua capacitat per generar vincles més enllà de l’àmbit local. En aquest sentit, la connexió amb l’escena musical d’Iruña i l’entorn Katakrak ha estat especialment significativa. L’intercanvi amb col·lectius i bandes d’aquesta ciutat —amb una llarga tradició en música de carrer i cultura popular— ha enriquit el festival tant a nivell artístic com organitzatiu. Aquest diàleg ha permès crear ponts entre territoris, compartir maneres de fer i reforçar una idea de cultura viva. El Maig di Gras s’ha convertit així en un node dins d’una xarxa informal d’individualitats i col·lectius que aposten per la música com a eina d’intervenció social. Igualment la gent de Benlloc, els Ports, Benicarló, Vinaròs, València o Barcelona resulten imprescindibles dins d’aquesta cartografia d’afinitats i suport mutu. Sense oblidar el paper del Maig di Gras retallat distàncies a la comarca de la Plana,
motivant a moure’s cap a Borriana un públic sovint acomodat a les agendes locals de Castelló o Vila-real.

Pel que fa a la programació, el festival ha destacat per la seua coherència i alhora per la seua obertura. La música negra en les seues múltiples formes —funk, soul, jazz, rhythm & blues— ha estat sempre el fil conductor, amb una presència destacada de brass bands que connecten amb la tradició festiva i de carrer. Al llarg d’aquests 10 anys han passat per Borriana artistes i formacions que han deixat empremta, tant per la qualitat musical com per la seua capacitat de connectar amb el públic. Bandes com Bandits, Iruñea All Stars Brass Band, Always Drinking Marching Band, Balkan Paradise Orchestra, Les Fanflures Brass Band, The Uppertones, Zulu Men, Los Fabulosos Blueshakers, 40 Funk Brass Band, The Smokings, Mib Organ Trio, Gorila Lounge Music, Meter Mano Rara o dj’s com Lobezno, Saül Ska-Ba, Laura Amado, Rev. John Howell, Dj Reimy, Dj Fonki Cheff… Sense oblidar generar sinergies amb entitats musicals locals com la Borriana Big Band, Alumnes Escoles de Música de Borriana, Banda Jove de l’Agrupació Filharmònica Borrianenca, Centre Municipal de Les Arts Rafel Martí de Viciana. Alhora també ha suposat un aparador i incentiu per l’escena de punxadiscos de música negra a la Plana: Arrap Sistas, Ferran Surcos Bravos, Second Line DJs, Black Chancho, Mash Masters, Achedejota, Maldito DJ, Bernat Fa, DJ Solk Out, Jau Melo, Dub Dawa, Cinnamon DJ,… Sense oblidar el paper dels murals de Very Veritas “vestint” parets de Borriana a cada edició, esdevenint un altre valor diferencial del festi. Però més enllà dels noms, l’essència del Maig di Gras rau al seu caràcter obert i popular, reivindicant espais públics, carrers, places i port, trencant la barrera entre escenari i espectador. No hi ha distància: la música circula, es mou, s’infiltra en la vida quotidiana. Aquesta dimensió festiva i carnavalesca ha estat un triomf. El públic no és un agent passiu, sinó part activa de l’experiència. Preparar amb antelació ornaments pels para-sols, collars i vestits, ballar, seguir una cercavila, descobrir una banda en una cantonada… tot forma part d’un mateix ecosistema. Aquest esperit també ha permès que el festival siga inclusiu i accessible. Amb accés lliure a totes les activitats, sense preus prohibitius ni barreres simbòliques, s’ha assolit reunir públics diversos: de joves a famílies, des d’aficionats a la música negra fins a curiosos que s’hi acosten per primera vegada.

El Maig di Gras ha resistit sense perdre la seua essència, adaptant-se i superant moments difícils, mantenint intactes els seus principis: cultura, autogestió, proximitat i obertura. Aquest disc de Broken Brothers Brass Band i BlackFang —bandes lligades al festival des de la 1a edició—, no només és un consumible pel suport econòmic. També és un regal per a totes les persones que d’alguna forma sentiu i sentim el Maig di Gras. I perquè en un context dur com l’actual ens cal celebrar i reivindicar els espais on alliberem l’alegria de l’ànima *